17 de febrer de 1976: el dia que Barcelona es va plantar davant l’herència del franquisme
Companyes i companys,
Fa exactament 50 anys, Barcelona no només va viure una vaga: la ciutat vivia un aixecament civil contra l’immobilisme d’un passat que s’ofegava. Tres mesos després de la mort de Franco, el país encara estava lluny de la democràcia, i a l’Ajuntament, l’alcalde Joaquim Viola, un home del règim que pretenia gestionar la ciutat amb el mateix autoritarisme del passat, governava d’esquena a la ciutat i als seus treballadors i treballadores.
Però el febrer de 1976, la unitat de 13.000 funcionaris i funcionàries va canviar el rumb de la història.
Veníem de la foscor, buscàvem dignitat
Veníem de la precarietat absoluta: sous base de 9.000 pessetes i plantilles amb 3.000 persones contractades en precari i sense drets. Els treballadors i treballadores van presentar una plataforma de 10 punts, amb el cos de Bombers al capdavant l’avantguarda, amb el suport de la UGT.
“El valor d’aquesta vaga va ser la unitat”, comenta Lluís Ballbé, antic treballador de l’Ajuntament i membre de la UGT, ara jubilat.
No va ser només una protesta salarial; va ser un pols directe contra l’autoritarisme de l’alcalde Joaquim Viola i les restes d’un franquisme que encara era massa proper i es negava a desaparèixer.
La Plaça Sant Jaume: Un mur de solidaritat obrera
El 17 de febrer de 1975 es va crear una escena insòlita: una columna de bombers desfilant de quatre en fons cap a la Plaça Sant Jaume entre els aplaudiments de la ciutat. A dins, la unitat era total: bombers protegint la policia municipal (GUB), la GUB custodiant els treballadors que feien d’escorxadors, i tots ells fent pinya amb les infermeres, administratius i personal civil. Érem una sola classe treballadora.
Veníem d’una època on reclamar el dret a dos dies de festa o un salari digne era vist com un acte de rebel·lia. L’Ajuntament de Viola es va tancar en banda, ignorant una plataforma que demanava el mínim per sobreviure en una Espanya colpejada per la inflació.
La resposta del cos de Bombers, amb el suport del sindicat, va ser l’espurna: una vaga de zel que va deixar clar que, sense drets laborals, la ciutat s’aturava.
La ciutat es va quadrar
Aquella vaga no va ser un conflicte aïllat entre parets municipals. Tota la ciutat es va quadrar. Es va suspendre la vida institucional i cultural (fins i tot el Liceu va tremolar davant la falta de seguretat).
- La premsa i els barris miraven amb admiració aquells treballadors que, tot i la por a les represàlies de l’aparell franquista, mantenien el pols.
- Es va prioritzar el servei vital al ciutadà, però es va aturar tota la resta: ni tallers, ni pràctiques, ni burocràcia.
La nit dels gasos i la dignitat: “Es va fregar el dol nacional”
El 17 de febrer de 1976 va quedar marcat a foc. Mentre els funcionaris feien un tancament pacífic a dins de “Casa Gran”, la Policia Armada va llançar sis granades lacrimògenes dins l’Ajuntament tancat. El pànic i l’asfíxia van omplir les escales, però la resposta dels bombers va evitar la tragèdia:
- Van penetrar amb màscares i oxigen per rescatar els companys atrapats.
- Cinc cotxes cisterna van envoltar els jeeps policials en una tensió extrema.
- Es van desplegar les mànegues davant les metralletes muntades de la Policia Armada.
Aquella nit, la dignitat dels treballadors va derrotar les armes. La jornada va acabar amb una manifestació nocturna de 4.000 persones fins al quarter de bombers sota el crit: “Viola, dimite, el pueblo no te admite”.
Una ciutat que es quadrava amb els seus servidors
La vaga no era només de treballadors i treballadores municipals, era de tota Barcelona. Aquells dies, la Plaça Sant Jaume va ser el cor de la llibertat:
- El món obrer: 5.000 treballadors de la construcció van creuar la plaça per un passadís d’honor obert pels bombers.
- El món de la cultura: Actors i actrius, des de Maria José Arenos fins a Joan Capri, van saltar al balcó de l’Ajuntament per exigir cultura per al poble, recordant a Viola que “som iguals que els bombers: tots treballem per al poble”,
- El veïnat: Quan van militaritzar per la força els bombers i la GUB, el veïnat va omplir de flors el monument als Bombers en senyal de suport.
El llegat: De la por a la llibertat sindical
Aquella lluita de 1976 va ser la palanca que va obrir les portes a la democràcia municipal. Els bombers i la resta de personal de l’Ajuntament van demostrar que el verticalisme d’alcaldes nomenats a dit ja no tenia lloc en una Barcelona que volia ser moderna i justa.
Va ser la resposta a Viola, que havia dit: “la cultura no és competència nostra” i que responia amb gasos a les peticions de pa i llibertat. Gràcies a aquella espurna, avui som un sindicat fort que no oblida les seves arrels.
La UGT hi va ser llavors, plantant cara a l’alcalde Viola i posant els fonaments de la negociació col·lectiva que avui exercim.
Aquell 17 de febrer de 1976 vam aprendre que quan els bombers, la guàrdia urbana i el personal civil caminem junts, l’Administració no té més remei que escoltar.
Aquesta tarda, 17 de febrer, l’Ajuntament retrà un homenatge a la força i la unió dels treballadors i treballadores municipals. Promet haver-hi sorpreses aquesta tarda, que sens dubte portaran records i noves iniciatives per valorar la fortalesa de totes les persones que es van atrevir a manifestar-se aquells dies. L’acte d’aquesta tarda serà un gran moment en la història per homenatjar no les persones del món de les elits, sinó les persones de base. Un gran dia per a la plantilla municipal.
CLICA SOBRE LA IMATGE I DESCARREGA’T EL LLIBRET!!
50 anys després, la flama continua encesa. La UGT hi era, la UGT hi és.
